Poema original
02. An den Mond
Schlaflose Sonne melanchol’scher Stern!
Dein tränenvoller Strahl erzittert fern,
Du offenbarst die Nacht, die dir nicht weicht –
O wie du ganz des Glücks Erinn’rung gleichst!
So glänzt auch längstvergangner Tage Licht,
Es scheint, doch wärmt sein schwaches Leuchten nicht,
Der Gram seht wohl des Sterns Gestalt,
Scharf, aber fern, so klar, doch ach! wie kalt!
Poema en català
02. A la lluna
Sol dels insomnes, estrella melangiosa!
Lluen en la llunyania els teus raigs plens de
llàgrimes,
tu anuncies la nit, que no es fa enrere davant
teu...
Oh, com t’assembles als records de la felicitat!
Talment resplendeix la llum de dies passats fa
molt de temps,
brilla, però el seu feble resplendor no
escalfa,
l’aflicció veu molt bé la faç de l’estrella,
nítida, però llunyana, serena, però ai! molt
freda!