Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500

Frauenliebe und -leben, op. 42

09. Traum der eignen Tage (Robert Schumann)

  • Obra: 09. Traum der eignen Tage
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Adalbert von Chamisso
  • Cicle: Frauenliebe und –leben
  • Poema original
     
    09. Traum der eignen Tage
     
    Traum der eignen Tage,
           Die nun ferne sind,
    Tochter meiner Tochter,
           Du mein süßes Kund.
    Nimm, bevor die Müde
           Deckt das Leichentuch,
    Nimm ins frische Leben
           Meinen Segensspruch.
     
    Siehst mich grau von Haaren,
           Abgezehrt und bleich,
    Bin wie du gewesen
           Jung und wonnereich,
    Liebte, wie du liebest,
           Ward wie du auch Braut, 
    Und auch du wirst altern,
           So wie ich ergraut.
     
    Laß die Zeit im Fluge
           Wandeln fort und fort,
    Nur beständig wahre
           Deines Busens Hort;
    Hab ich’s einst gesprochen,
           Nehm ich’s nicht zurück:
    Glück ist nur die Liebe,
           Liebe nur ist Glück.
     
    Als ich, den ich liebte,
           In das Grab gelegt,
    Hab ich meine Liebe
           Treu in mir gehegt;
    War mein Herz gebrochen,
           Blieb mir fest der Mut, 
    Und des Alters Asche
           Wahrt die heil’ge Glut.
     
    Nimm, bevor die Müde
           Deckt das Leichentuch, 
    Nimm ins frische Leben
           Meinen Segensspruch:
    Muß das Herz dir brechen,
           bleibe fest dein Mut,
    Sei den Schmerz der Liebe
           Dann dein höchstes Gut.
  • Poema en català
     
    09. Somni d’uns dies singulars
     
    Somni d’uns dies singulars,
           que ara ja són lluny,
    filla de la meva filla,
           dolça criatura,
    rep abans que, cansada,
           em cobreixi la mortalla,
    rep en la plenitud de la vida
           la meva benedicció.
     
    Si em veus amb cabells grisos,
           pàl·lida i extenuada,
    també com tu vaig ésser
           jove i delitosa,
    vaig estimar com tu,
           com tu em vaig prometre,
    i també tu envelliràs
           com els meus cabells.
     
    Deixa que el temps efímer
           segueixi la seva cursa,
    però has de defensar sempre
           el tresor del teu cor;
    el que vaig dir una vegada
           ho segueixo mantenint:
    només la felicitat és l’amor,
           només l’amor és la felicitat.
     
    Quan vaig veure en la tomba
           aquell que jo estimava,
    vaig conservar fidel
           el meu amor;
    si se’m va trencar el cor,
           vaig mantenir el valor,
    i les cendres de la vellesa
           conserven el sagrat ardor.
     
    Rep abans que, cansada,
           em cobreixi la mortalla,
    rep en la plenitud de la vida
           la meva benedicció:
    si se t’ha de trencar el cor,
           manté ferm el teu valor,
    i que les penes de l’amor
           siguin el teu bé més preat.
  • (Leipzig, juliol 1840)