Poema original
10. Die Beschwörung der Astarte
Nemesis:
Schatten! Geist!
Was immer du sei’st,
Das noch mag verweilen
Im Ganzen, im Theilen
Angebor’ner Gestalt,
Des Gebildes aus Staub,
Das verfiel der Gewalt
Der Erde zum Raub
Steg’ wie du gewesen,
Aus Grabesschoos,
Und Gesicht und Wesen
Von Wurm kauf’los,
Erschein’! erschein’!
Der dich gesendet,
Harret dein!
(Das Schattenbild der Astarte steigt auf und steht in der Mitte)
Manfred:
Kann dies den Tod sein?...
Vergieb mir, oder fluche mir!
Nemesis:
Bei der Macht, die gebrochen
Den Grab in den Tiefen,
Sprich zu dem, der gesprochen,
Oder uns, die dich riefen.
Manfred:
Sie schweigt, ihr Schweigen
Ist beredter, als die Antwort!
Nemesis:
Nicht weiter dehnt sich meine Macht,
O Fürst der Luft, jetzt ist’s an dir:
Gebiet’ ihr Rede!
Ariman:
Gehorche diesem Scepter, Geist!
Poema en català
10. El conjur d’Astarté
Nèmesi:
Ombra! Esperit!
El que sempre fores,
el que encara pugui restar,
tot o en part,
de la teva figura congènita,
una figura de pols,
que el poder de la terra
l’ensorrà com a presa,
torna a ser com eres
des de la sina de la tomba,
amb la faç i l’essència
alliberades dels cucs.
Apareix! Apareix!
El que t’envià allà
et demana!
(L’ombra d’Astarté puja
i es queda al mig)
Manfred:
Pot ésser això la mort?...
Oblida’m o maleeix-me!
Nèmesi:
Pel poder que ha destruït
la teva tomba profunda,
parla al que t’ha parlat,
o a nosaltres, que t’hem cridat.
Manfred:
Ella calla, i aquest silenci
és més eloqüent que una resposta!
Nèmesi:
El meu poder no arriba a més,
oh príncep de l’aire, ara és cosa teva
manar-li que parli!
Ariman:
Esperit, obeeix a aquest ceptre!