Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: 11. Manfred’s Anspruche an Astarte
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Karl Adolf Suckow
  • Poeta (VO): Georges Gordon Noël Lord Byron
  • Cicle: Manfred
  • Poema original
     
    11. Manfred’s Anspruche an Astarte
     
    Manfred:
    O höre, hör’ mich, Astarte!
    O Geliebte, sprich!
    So viel hab’ ich
    Erduldet, dulde noch –
    O sieh’ mich an!
    Das Grab hat dich
    Nicht mehr verwandelt,
    Als ich dich erschein,
    Du liebtest mich
    Allzusehr, ich dich:
    Wir konnten nicht
    Einander so zerquälen,
    Ob nun auch Todsünde
    War die Liebe,
    Die wir liebten.
    Sag’, daß dir
    Nicht grau von mir –
    Daß ich die Strafe
    Für uns beide trage –
    Daß den Sel’gen du gehörst –
    Und ich dem Tode;
    Bisher hat Alles, was ich haße,
    Sich verschworen,
    An das Dasein, daß mich zu binden
    Ein Dasein, daß mich
    Die Unsterblichkeit anschaudert,
    Solchen Seins Verweigung.
    Ruhlos weiß nicht ich,
    Was ich frag’ und will;
    Was du bist
    Und was ich bin,
    Fühl ich nur,
    Und hörte gern noch einmal,
    Eh’ ich sterbe, die Stimme,
    Die Musik mir war, o sprich!
    Gerufen hab’ ich dich
    In stiller Nacht,
    Aus Busch und Schlummer
    Auf die Vögel scheuchend,
    Die Wölfe des Gebirgs
    Erwacht’ ich, ließ
    Die Höhlen vergeblich
    Deinen Namen widerhallen,
    Sie gaben Antwort –
    Antwort gaben mir
    So mancher Geist und Mensch –
    Nur du schweigest still.
    O sprich zu mir!
    Die Sterne überwacht’ ich,
    Gen Himmel starrend sucht’ ich
    Dich vergeblich. O sprich!
    Die Erde habe ich durchwandert
    Und fand nie deines gleiche.
    Sprich zu mir!
    Sieh’ rings die Feinde,
    Wie sie mit mir fühlen.
    Sie fürcht’ ich nicht,
    Und hühl’ für dich allein –
    O sprich mit mir!
    Sei’s auch in Zorn;
    Nur rede, ich rechte nicht wovon –
    Einmal, nur noch ein,
    Wenn ich dich höre –
     
    Astarte:
    Manfred!
     
    Manfred:
    Sprich mehr! ich leb’
    In deiner Stimme Ton!
     
    Astarte:
    Manfred, dein irdisch Leid
    Ist Morgen hin! Leb’ wohl!
     
    Manfred:
    Ein Wort noch!
    Hats du mir verzieh’n?
     
    Astarte:
    Leb’ wohl!
     
    Manfred:
    Seh’n wir uns wieder?
     
    Astarte:
    Leb’ wohl!
     
    Manfred:
    Ein Wort der Gnade, sprich
    Du liebst mich noch?
     
    Astarte:
    Manfred!
    (Astarte’s Geist verschwindet)
  • Poema en català
     
    11. Arenga de Manfred a Astarté
     
    Manfred:
    Oh escolta’m, escolta’m, Astarté!
    Oh, estimada, parla’m!
    He sofert tant,
    i sofreixo encara...
    Oh, mira’m!
    La tomba t’ha canviat
    més que a mi.
    tal com m’aparec a tu,
    m’estimaves
    tant com jo a tu:
    no podíem turmentar-nos així
    l’un a l’altre,
    encara que l’amor
    que vàrem tenir
    fos un pecat.
    Digues-me que
    no t’espantes de mi,...
    que suportaré el càstig
    per a tots dos,...
    que tu pertanys als benaurats...
    i jo a la mort;
    fins ara, tot el que detesto
    s’ha conjurat
    per fer-me viure subjecte,
    una vida que
    contempla la immortalitat,
    refuso una existència així.
    Inquiet, no sé
    el que pregunto i vull;
    el que tu ets
    i el que jo sóc,
    és tot el que sento,
    i m’agradaria sentir una vegada més,
    abans de morir, la veu
    que era música per a mi, oh, parla!
    Car t’he cridat
    en la nit silent,
    he espantat els ocells esverats
    que dormien en els arbres,
    als llops de les muntanyes,
    he fet que l’eco
    de les cavernes
    repetís inútilment el teu nom,
    i em varen contestar...
    em varen contestar
    molts esperits i homes...
    només tu callaves sempre.
    Oh, parla’m!
    He contemplat les estrelles,
    t’he buscat inútilment
    en el cel. Oh, parla!
    He recorregut tota la terra
    i no he trobat ningú com tu.
    Parla’m!
    Mira al voltant els enemics,
    com senten com jo.
    No els temo,
    i només penso en tu...
    Oh, parla’m!
    Encara que sigui amb ira,
    només parla, m’és igual de què...
    una vegada, només una,
    que et senti...
     
    Astarté:
    Manfred!
     
    Manfred:
    Parla més! Visc
    amb el so de la teva veu!
     
    Astarté:
    Manfred, els teus sofriments terrenals
    s’acabaran demà! Adéu!
     
    Manfred:
    Un mot encara!
    M’has perdonat?
     
    Astarté
    Adéu!
     
    Manfred:
    Ens tornarem a veure?
     
    Astarté:
    Adéu!
     
    Manfred:
    Una paraula de gràcia, digues,
    encara m’estimes?
     
    Astarté:
    Manfred!
    (L’esperit d’Astaré desapareix)
  • (Poema dramàtic, per a solistes, cor i orquestra, Op. 115, Dresden, 1848-49)
    (Schumann només musicà 15 fragments del text alemany)