11. Arenga de Manfred a Astarté
Manfred:
Oh escolta’m, escolta’m, Astarté!
Oh, estimada, parla’m!
He sofert tant,
i sofreixo encara...
Oh, mira’m!
La tomba t’ha canviat
més que a mi.
tal com m’aparec a tu,
m’estimaves
tant com jo a tu:
no podíem turmentar-nos així
l’un a l’altre,
encara que l’amor
que vàrem tenir
fos un pecat.
Digues-me que
no t’espantes de mi,...
que suportaré el càstig
per a tots dos,...
que tu pertanys als benaurats...
i jo a la mort;
fins ara, tot el que detesto
s’ha conjurat
per fer-me viure subjecte,
una vida que
contempla la immortalitat,
refuso una existència així.
Inquiet, no sé
el que pregunto i vull;
el que tu ets
i el que jo sóc,
és tot el que sento,
i m’agradaria sentir una vegada més,
abans de morir, la veu
que era música per a mi, oh, parla!
Car t’he cridat
en la nit silent,
he espantat els ocells esverats
que dormien en els arbres,
als llops de les muntanyes,
he fet que l’eco
de les cavernes
repetís inútilment el teu nom,
i em varen contestar...
em varen contestar
molts esperits i homes...
només tu callaves sempre.
Oh, parla’m!
He contemplat les estrelles,
t’he buscat inútilment
en el cel. Oh, parla!
He recorregut tota la terra
i no he trobat ningú com tu.
Parla’m!
Mira al voltant els enemics,
com senten com jo.
No els temo,
i només penso en tu...
Oh, parla’m!
Encara que sigui amb ira,
només parla, m’és igual de què...
una vegada, només una,
que et senti...
Astarté:
Manfred!
Manfred:
Parla més! Visc
amb el so de la teva veu!
Astarté:
Manfred, els teus sofriments terrenals
s’acabaran demà! Adéu!
Manfred:
Un mot encara!
M’has perdonat?
Astarté
Adéu!
Manfred:
Ens tornarem a veure?
Astarté:
Adéu!
Manfred:
Una paraula de gràcia, digues,
encara m’estimes?
Astarté:
Manfred!
(L’esperit d’Astaré desapareix)