Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500

Manfred, op. 115

13. Abschied von der Sonne (Robert Schumann)

  • Obra: 13. Abschied von der Sonne
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Karl Adolf Suckow
  • Poeta (VO): Georges Gordon Noël Lord Byron
  • Cicle: Manfred
  • Poema original
     
    13. Abschied von der Sonne
     
    Manfred:
    Glorreiche Schiebe, du der Natur Idol in ihrer Jugend,
    Des ungeswächten kräftigen Geschlechts
    Der Riesenhöhn aus dem Ehebündniß der Engel
    Mit der Erde schönern Töchtern,
    Die die verführten Geister niederzogen für immer,
    O glorreiche Scheibe, du ein Gottesdienst,
    Noch ehe deiner Schöpfung Geheiminß kund war,
    Des Allmächt’gen erstes Werkzeug, entzückest
    Auf den Bergeshöh’n die Hirten von Challdäa,
    Bis sie sich verzenkten in Gebet!
    Du Körpergott, des Unbekanntes Stellverteter,
    Der zu seinem Abbild ich erkor!
    Du Urstern, die Weltenmittelpunkt,
    Der unsre Erde bewohnbar macht,
    Und waltet über Farben und Herzen derer,
    Die sein Strahl bescheint!
    Du Königin der Zeiten
    Und der Zonen und ihrer Wesen!
    Alle tragen wir im eingebornen Geiste
    Deine Färbung, wie äusserlich;
    Du steigst herauf und scheinst,
    Und sinkst hinab gleich ruhmreich.
    Lebe wohl! ich seh’ dich niemals wieder!
    Dir gehörte mein erster Blick
    Der Lust und Liebe,
    Nimm denn auch den letzten;
    Nicht bestrahlst du gern den,
    Dem des warmen Lebens Gabe
    Ward verhängnißvoll.
    Sie sank: ich folge dir!
  • Poema en català
     
    13. Comiat del sol
     
    Manfred:
    Disc gloriós, ídol de la natura en sa
                                                              joventut,
    de la poderosa nissaga dels sempre forts,
    els fills gegantins de la unió conjugal dels
                                                              àngels
    amb les filles més belles de la terra,
    que eliminaren per sempre més els esperits
                                                              rebels,
    oh, disc gloriós, digne ja d’adoració abans de
                                                              que fossin
    revelats els misteris de la teva creació,
    el primer instrument del Totpoderós, encisares
    en els cims de las muntanyes el pastors de
                                                               Caldea,
    fins que es prostraren a resar!
    Déu corpori, representant del desconegut,
    que t’escollí com la seva imatge!
    Estrella primitiva, centre de tots els mons,
    que fas habitable la nostra terra,
    i temperes els colors i els cors
    de tots els que reben el seu raig!
    Rei de les estacions,
    i de les zones i els seus éssers!
    tots portem en els esperits congènits
    la teva coloració, com superficial:
    Surts, lluus,
    i et pons amb la mateixa glòria.
    Adéu-siau, no et veuré mai més!
    Per a tu fou la meva primera mirada
    de delit i d’amor,
    rep també la darrera;
    mai no t’agradà d’il·luminar aquell
    per a qui els pàl·lids presents de la vida
    foren plens de fatalitat.
    T’has post, et segueixo!
  • (Poema dramàtic, per a solistes, cor i orquestra, Op. 115, Dresden, 1848-49)
    (Schumann només musicà 15 fragments del text alemany)