02. Ave Maria
Miràvem el crepuscle d’encesa vermellor;
mes un secret desfici tos ulls enterbolia,
cercant en el silenci que terra i mar omplia
un so per exhalar-s’hi la fonda vibració.
I, rodolant, llavores del bosc a l’horitzó,
baixà de I’ermitatge el toc d’Ave Maria.
Sa veu trobà natura, i el cor sa melodia,
expandiment de l’hora prenyada d’emoció.
Jamai d’un vas més tendre, la plenitud de vida
el plor de l’inefable defalliment vessà:
jamai fores tan bella, oh dona beneïda!
Jamai en el món nostre ni el món d’allà d’allà,
mon llavi, qui eixugava ta galta esblanqueïda,
un glop de més divina dolcesa fruïrà.