Poema original
02. Schon zerfließt das ferne Gebirg mit Wolken
Schon zerfließt das ferne Gebirg mit Wolken
In ein Meer: den Wogen entsteigt der Mond, er
Grüßt die Flur, entegen ihm grüßt das schönste
Lied Philomelens
Aus dem Blütenstrauche, der um das Plätzchen
Zarten Liebe heimlichend verschlinget:
Mirzi horcht am Busen des Jünglings ihren
Zaubergeflöte.
Dort am Hügel weiden die Schafe beider
Traulichen Gemenges in einer Herde,
Ihre Glöcklein stimmen so lieblich ein zu
Frohen Ackorden.
Poema en català
02. Les llunyanes muntanyes s’esvaeixen ja
Les llunyanes muntanyes s’esvaeixen ja
entre un mar de núvols; entre les ones sorgeix la
lluna,
que saluda el bosc i és saludada des del matoll
florit
per la cançó més bella
del rossinyol, que omple furtivament
el raconet d’un amor delicat;
Mirzi escolta, recolzada en el jove,
la seva flauta encisadora.
Allà, al turó, pasturen les ovelles,
barrejades confiadament en un sol ramat,
i les seves esquelles ressonen juntes
amb alegres acords.